Blog

Com és sabut,  la política democràtica  va començar a les ciutats gregues. La paraula ve de polis, que vol dir “ciutat”;  així política volia dir governar la ciutat. Avui s’ha perdut bastant aquell significat  original, ja que la política ha canviat i les ciutats també.

Una altra paraula d’origen grec és “cosmopolita”. El seu sentit era  donar nom a  aquelles persones que no pertanyien a la ciutat , que  no  tenien la ciutat com a pàtria, sinó que la seva pàtria era el món. Avui   aquest significat també ha canviat  perquè el món ha canviat.

Les ciutats  europees amb  tradició històrica, com per exemple París, Londres ,Barcelona, Viena o Palma ,   han viscut un procés de canvi  diferent, únic,  però també  semblant entre si. Venien de consolidar-se  com a ciutats  medievals emmurallades  quan  la revolució industrial les va transformar , així  com va fer canviar les formes de vida què s’hi feien. Les grans ciutats com Paris, Viena, o Barcelona   varen iniciar una gran transformació  a meitat  del segle XIX. Ciutats més petites com Cadis o Palma  varen esperar encara 50 anys més per fer-ho.*

El canvi va consistir en tomar les murades i crear  una nova ciutat fora murades:  els eixamples. Aquesta operació  va ser seguida per centenars de ciutats a Europa, algunes amb més  èxit que d’altres . Barcelona,  amb el conegut  Pla Cerdà , va ser un d’aquests casos exitosos.  No va succeir així amb Palma. Ho reconeixia Gabriel Alomar , l’arquitecte, al  1935, 33 anys després de l’aprovació del Pla de l’eixample d’en Bernat Calvet.

Un estudi detingut de la causa primordial per la qual la nostra eixampla te aquest desgraciadíssim aspecte de pobresa urbanística, ens duria a la conclusió que no és, com a primera vista sembla, la paupèrrima categoria artística i econòmica de la majoria de les edificacions que fins en el present s’han aixecades en els seus carrers, sinó la manca absoluta de certs elements arquitectònics que anomenam de caracterització urbanística….

Gabriel Alomar, Arquitecte

La ciutat europea moderna va tomar les murades, va crear infraestructures de transport i de serveis de tot tipus, va començar a  construir un sistema de benestar social i un  projecte   turístic. En  aquest àmbit Palma va ser una de les ciutats capdavanteres a Europa. Ja cap al 1935  el 40% del turisme a Espanya passava per Palma.

Però  els temps que corrien pel món no eren propicis per avançar en la modernització de les ciutats i la millora de  les relacions socials i econòmiques.  La lluita social era intensa i la burgesia industrial no acceptava el paper dels sindicats ni les seves reivindicacions. Les lluites  entre països eren cada vegada més intenses. Així vengueren anys de  feixismes  i de guerres mundials. La primera,  el 1914 i ben seguit, la segona. A Palma,  el projecte modernitzador es va aturar en sec pel cop d’estat del  1936 i la guerra civil.  No va ser fins els anys 50   quan es  tornaren a obrir els mercats exteriors a l’economia espanyola i el turisme va liderar el creixement a les nostres Illes.

Després de la guerra europea les ciutats tornaven a créixer però  moltes  ja ho feien d’una altra manera, impulsades  per la  nova industria  turística que a la  llarga seria hegemònica en moltes ciutats.  Una indústria que tenia dos impactes decisius sobre les morfologies urbanes: la urbanització massiva de la costa i el  ràpid creixement  dels eixamples,  amb els  habitatges necessaris  per acomodar  la mà d’obra immigrant que el negoci turístic demandava. Palma tornava  a ser un exemple paradigmàtic.

D’ençà,  el turisme mundial ha crescut fins els 1.200 milions de turistes anuals. El turisme urbà ha reprès amb una força inusitada  i  les ciutats modernes s’han  anat adaptant  cada vegada mes al trànsit massiu de milions de persones que es desplacen per residir ,  per fer-hi feina o per passar uns dies de turisme.

A causa d’aquest augment intensiu de trànsit mundial,  propiciat per les tecnologies modernes del transport  i de la comunicació, les ciutats s’han fet més grans, més complexes i més denses. Apareix  el concepte d’àrea metropolitana, com  per exemple la que forma Palma,  amb Llucmajor, Marratxí, Calvià i alguns altres pobles propers a la Badia de Palma .

Aquestes grans àrees metropolitanes  – la nostra és  petita comparada   amb les metròpolis  de Barcelona , Madrid, París o Berlin –  tenen un punt en comú: la transformació de la vida ciutadana i el sentiment de  pertinença  dels seus habitants. 

Per als grecs, la seva ciutat era el seu món, el seu país, la seva nació. Els “cosmopolites”  eren minoria.  Per molts de ciutadans de les grans ciutats d’avui,  això ja no és així. Una bona part dels ciutadans provenen i se senten de molts llocs diferents, tenen cultures i llengües diferents  i per tant són més “cosmopolites” .

Existeix una important relació entre les grans concentracions urbanes mundials basada en el flux de persones i informació, així com en l’economia. Basta veure que l’aeroport de Palma és avui el més connectat d’Europa i per tant fa augmentar la  relació de competitivitat. Per atreure persones i inversions, per millorar l’economia, les ciutats miren el que fan altres i cerquen elements diferenciadors i de valor afegit.

En aquest procés de competició de les ciutats en una economia global,  bastantes d’aquestes ciutats, no únicament ja en el continent europeu sinó en tots els continents,  estan sofrint un assetjament  brutal, especialment en els seus centres històrics  ,  per part de grans grups  inversors dels sector immobiliari i turístic, així com els altres sectors  comercials ,com els de l’alimentació i la roba, la venda d’automòbils ,etc.

Aquesta  intensitat inversora vol aconseguir dos objectius: moure més turistes per les ciutats i moure més inversions immobiliàries . Aquest augment del nombre de turistes i del nombre de compres  de cases,  és el que fa créixer els beneficis dels grans operadors turístics i immobiliaris d’àmbit global, així com dels grups financers que sustenten aquestes inversions. Aquesta intensitat està augmentant  a les ciutats  a una velocitat  enorme, com demostra Sonia Vives* en la recent investigació sobre els desnonaments a Palma.

La tendència ja ve de lluny,  però s’ha intensificat extraordinàriament  fa uns anys, facilitada pel creixement dels aeroports , dels ports i de les tecnologies  de les comunicació a través d’Internet .  Tots ells globalitzats  formant una gran estructura de negoci que estira de tota l’economia.

És indiferent que les ciutats siguin  petites o grans: el fenomen és el mateix. És similar el que succeeix a Barcelona, Venècia, Lisboa, Viena Praga, Budapest , Berlin o Palma. Les grans ciutats tenen més capacitat de reacció. Les petites són engolides per la força  del tsunami econòmic, com  Venècia, que es l’exemple paradigmàtic del fenomen conegut com el de les ciutats que  “moren d’èxit”. Perquè les ciutats, o parts d’aquestes,  com va demostrar fa bastants d’anys Jane Jacobs,  sí poden morir d’èxit.  

Quins son els símptomes de procés de mort que tenen avui moltes ciutats europees que tenen èxit  turístic i gran activitat immobiliària i comercial?. Segons la xarxa SET  de ciutats que lluiten contra aquest fenomen , aquests símptomes són l’expulsió dels ciutadans dels llocs més atractius de  la ciutat, la saturació dels llocs mes turístics  com els centres  històrics,  l’eliminació del comerç local per un comerç dirigit als turistes, la precarització dels llocs de feina ja que l’activitat turística és estacional i parcial, la generació d’unes pensions baixes d’acord amb sous precaris,  l’augment de la petjada ecològica perquè cada vegada es necessiten mes recursos energètics i hídrics, l’augment de la brutor en  la mar en el cas de ciutats marítimes , un major desgast dels recursos i les infraestructures públiques , l’eliminació d’expectatives de nous tipus de llocs de treball que no siguin els vinculats al turisme ja que el sector immobiliari no genera quasi llocs de treball, entre d’altres.

La turístització dels centres  històrics de les ciutats és avui un dels principals problemes que afronta la cultura  europea. Hem de deixar “morir”  les ciutats que han estat el patrimoni arquitectònic i cultural de cents d’anys d’esforç i  de vida col·lectiva, per transformar-les en  ciutats inhabitables i destinades a l’ús  turístic,  d’oci i de comerç? La resposta és, evidentment, NO. Però quina és l’alternativa?.

Existeixen en aquests moments a Europa  dotzenes d’entitats i d’observatoris vinculats a l’administració, a  la universitat o a la societat civil   que estan plantejant propostes per restablir un equilibri entre vida ciutadana i vida turística.

De manera resumida, podem parlar de diverses estratègies.  Una  és la limitació i descens  progressiu de la intensitat  dels fluxos turístics en la ciutat, sobretot dels visitants d’un dia , com  els dels creuers o excursionistes que estan passant uns dies a la platja i visiten la ciutat  quan fa mal temps. Una altra, com estem fent a Palma,  és la limitació i descens   de les places turístiques de tot tipus d’allotjament, inclosos    els que s’allotgen  en  cases particulars. Una tercera,  combinada sempre amb les altres dues, és la diversificació dels fluxos turístics cap a nous llocs i activitats atractives en altres indrets que no siguin els barris  històrics,  ja saturats. També s’estan plantejant  estratègies per consolidar la població resident,  amb  incentius  que facin  més atractiu i més econòmic   residir en el centre de la ciutat.

En cada època històrica hi ha hagut una concepció de ciutat i dels valors de la ciutadania. La ciutadania global  en què s’ha convertit  avui el món no ens  ha de fer abandonar les ciutats històriques  i convertir-les en mercaderia.  No hem de passar a ser ciutadans del món i deixar de  tenir cap ciutat com a pròpia. Hem de complementar les dues ciutadanies.

Gabriel Alomar, no l’arquitecte, sinó  el polític i escriptor mallorquí  que ara dóna nom a la nostra Fundació, va construir un discurs original  sobre la ciutat moderna del segle XX.  Margalida Mestre ens recorda Alomar  quan escrivia l’any 1907 en un article a la revista  El Poble Català: *

Los intereses de la ciudad son futuristas, porque ve toda su misión en el porvenir, en la suerte futura y en la potencia fecundante y generatriz de las ideas que tira, en el éxito de las empresas que acomete. (…)

Gabriel Alomar, Polític i escriptor

La ciutat del segle XXI passa  necessàriament per compartir  polítiques  globals  amb la comunitat global, amb  una estratègia ecològica  local que en el cas d’una ciutat   Magnaghi anomena “ecopolis”: Una ciutat que redueix la seva petjada ecològica,  que  recicla cada vegada més els seus residus, que  restaura el seu patrimoni cultural i el seu paisatge , que relocalitza activitats inapropiades i  que redistribueix la riquesa turística entre tots  els seus  barris i ciutadans:  

Desde esta óptica, el proyecto local es la manifestación política de una exigencia, de una necesidad y de una idea para responder al desafío de la globalización económica neoliberal y a la crisis de época que le sigue, y para superar la esquizofrenia actual de comportamientos,todos ellos insostenibles: por una parte, la resistencia autoexcluyente de comunidades locales que defienden su propia identidad a través de la cerrazón, de la fobia y de la expulsión de quien es diferente, y rechazando las innovaciones y las relaciones, y, por otra parte, una carrera competitiva de los sistemas locales y de las ciudades que explotan, desnaturalizan y agotan su propio patrimonio territorial y humano en el ansia de posicionarse más arriba, esclavos de las reglas exógenas de las transnacionales, del capital financiero y del mercado mundial, lo que produce, en última instancia, exclusión social, precariedad y nuevas pobrezas.

Alberto Magnaghi, Arquitecte

La  política  de les ciutats del segle XXI   ha de recuperar la idea grega de Polis . Una Polis en què els seus ciutadans han  de trobar   noves fórmules  de govern,     compartides entre partits polítics i entitats ciutadanes ,  entre organitzacions empresarials  i sindicals ,  entre residents i inversors, en una dinàmica  de replantejament continu del creixement de la ciutat, de la seva ciutat, de la ciutat de sempre. En la defensa del dret a la Ciutat.

Referències