Blog

Estatuts i Federalisme

Quan em vaig sentir per primera vegada federalista?

Aquests darrers temps he reflexionat molt expressament sobre el moment en què vaig pensar per primera vegada que la millor forma d’organitzar l’estructura de la futura Espanya democràtica seria la federal. He arribat a la conclusió que fou al voltant de l’any 1973, a Pamplona, on feia els meus estudis de Farmàcia a la Universitat de Navarra.

L’any 1973 va ser per mi un any decisiu per conformar la meva trajectòria política. L’assassinat del president de Xile, Salvador Allende, l’onze de setembre, em va impressionar tant que vaig prendre la decisió de lluitar decididament perquè a Espanya hi hagués un sistema democràtic; aquest havia de ser el meu principal objectiu vital.

Les meves lectures polítiques havien començat uns anys abans i tenia ja una idea del model d’estat que volia per a Espanya. Record que, per aquella època, les primeres converses importants al respecte amb una persona federalista, el capellà navarrès Víctor Manuel Arbeloa, coautor d’una excel·lent biografia del cardenal i bisbe de Tarragona catalanista i demòcrata Francesc Vidal i Barraquer. Vàrem coincidir a l’anàlisi que l’encaix de Navarra dins Euskadi i el de les Illes Balears dins els Països Catalans seria molt difícil, com així ha estat.

Vaig prendre la decisió de lluitar decididament perquè a Espanya hi hagués un sistema democràtic; aquest havia de ser el meu principal objectiu vital.

El gener de 1974 em vaig afiliar al Partit Socialista Popular (PSP) del catedràtic de Dret Polític Enrique Tierno Galván. Una vegada afiliat em vaig dedicar durant més de dos anys a organitzar el PSP a Euskadi i Navarra i conèixer el pensament polític dels partits que després varen protagonitzar la transició democràtica. Aquests anys em varen ser molt útils per acabar de reafirmar-me en el model d’estat que m’agradaria que Espanya adoptés quan arribés la democràcia.

L’any 1976, amb motiu del primer congrés del PSP, vaig tenir la primera ocasió per defensar el model d’estat i guanyar en les votacions les resolucions que el PSP defensava que Espanya es convertís en un estat federal i que, a més, també defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Cal dir que per aquells anys el PSOE defensava coses paregudes.

Les eleccions de juny de 1977 varen donar els resultats que tots coneixem i a conseqüència de les quals el professor Enrique Tierno, com a bon marxista, va considerar que, per aconseguir els objectius que tots els socialistes desitjàvem fer realitat en la nova Espanya, calia embarcar-se en el vaixell que millors opcions tenia per dur-les a terme, i aquest no era un altre que el PSOE. Així que en el mes d’abril de 1978, amb tot el bagatge de forma de pensar adquirit en els anys anteriors, em vaig afiliar en el PSOE.

Per aconseguir els objectius que tots els socialistes desitjàvem fer realitat en la nova Espanya, calia embarcar-se en el vaixell que millors opcions tenia per dur-les a terme, i aquest no era un altre que el PSOE.

El Congrés elegit el 15 juny de 1977 s’havia declarat constituent i en els mesos següents es varen iniciar els treballs per dotar d’una Constitució al Regne d’Espanya. La Constitució és l’element més important quan es posa en marxa un país i això és el que va passar durant els anys 1977 i 1978.

En el transcurs de les discussions constitucionals el debat entorn de l’estructura de l’estat va ser dels més rellevants, centrades fonamentalment en els que varen ser l’article 2 de la Constitució i el Títol VIII d’aquesta. Aquests apartats de la Constitució, una vegada redactats, ens varen fer pensar en els federalistes, que malgrat que Espanya no es definia com un estat federal, hi havia partit. La situació actual ha consolidat aquesta intuïció, donat que malgrat tot estam bastant a prop de ser un estat federal.

La redacció de la Constitució va tenir en compte el fet insular, com no podia ser d’altra manera, i així va quedar recollit en el Capítol Primer del Títol VIII a l’article 137 i a l’article 138: “y atender en particular las circunstancias del hecho insular”.

Des d’aquest punt d’Arquimedes a la Comunitat vàrem iniciar la llarga marxa per aconseguir un Estatut d’Autonomia per a totes les Illes. Com no obtinguérem durant la II República aprovar un Estatut d’Autonomia per a la nostra Comunitat, no ens quedava altre remei que plantejar-nos el camí de les comunitats autònomes no històriques. És a dir, la denominada via lenta de l’article 143 de la Constitució per aconseguir una autonomia amb competències limitades abans de poder passar després de cinc anys d’Estatut a les competències que atorgava la via de l’article 151. Aquesta via estava destinada inicialment tan sols a poder ser utilitzada per les denominades nacionalitats històriques, és a dir per aquelles comunitats que varen aprovar un Estatut d’Autonomia durant la República.

La redacció de la Constitució va tenir en compte el fet insular, com no podia ser d’altra manera, i així va quedar recollit en el Capítol Primer del Títol VIII a l’article 137 i a l’article 138: “y atender en particular las circunstancias del hecho insular”.

Però en aquell moment, 1980, es va produir el “miracle” del socialista Rafael Escudero, aleshores president de la Junta Preautonòmica d’Andalusia, que es va posar en vaga de fam per forçar que el Govern d’UCD d’Adolfo Suárez acceptés que Andalusia pogués anar per la via del 151 per aprovar el seu estatut. Aquest fet va tenir l’efecte que cercava Escudero i Andalusia va poder anar per l’article 151. De rebot, va quedar clar que les altres autonomies podrien seguir el mateix camí. Els socialistes federalistes de les Illes també ho vàrem considerar així, de forma que en el Congrés de l’FSB de febrer de 1982, guanyat per Francesc Triay, aprovàrem que el camí per dotar d’un Estatut d’Autonomia les Illes Balears seria el del 151.

La LOAPA, Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, del 30 del juny de 1982, va aturar momentàniament tots els processos de les comunitats que estaven seguint el 151 i encara no els havien culminat. A l’FSB no ens va quedar una altra solució que convocar un congrés extraordinari amb un únic punt d’ordre del dia: canviar de via estatutària i tornar a la del 143.

Totes aquestes anades i vingudes varen provocar que el nostre estatut fos el darrer de les 17 Comunitats en ser aprovat. Fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 25 de febrer de 1983.

Totes aquestes anades i vingudes varen provocar que el nostre estatut fos el darrer de les 17 Comunitats en ser aprovat. Fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 25 de febrer de 1983.

Aquesta circumstància va deixar-nos als federalistes de l’FSB desanimats, ja que, a més, en aquell moment feia poc que havíem estat desallotjats de l’executiva de la Federació per l’executiva federal.

Però el desànim ens va durar poc i decidirem que calia continuar lluitant en el si del partit per millorar l’Estatut d’Autonomia i aconseguir que Espanya es convertís formalment en un estat federal plurilingüe i pluricultural. Per fer realitat aquests objectius decidírem posar en marxa un corrent d’opinió en el si de l’FSB. Així que, després dels necessaris debats, Josep Moll, Antoni Garcias, Carles Aguilar i fins a 17 companys, el 1984 vàrem fundar Socialisme i Autonomia, i fins ara.

Joan March. Secretari General del PSIB-PSOE de 1990 a 1994