Adolescència: créixer atrapats
La sèrie de Netflix ens obliga a mirar el malestar dels joves amb ulls col·lectius i compromís feminista
La sèrie documental Adolescència, estrenada a Netflix, fa molt més que seguir un grapat de joves durant els seus anys d’institut. Amb una mirada crua però empàtica, ens mostra què significa realment créixer avui. I ho fa sense edulcorar res: les inseguretats, les relacions de poder, les xarxes socials, la pressió per encaixar, la violència simbòlica, el rebuig… tot allò que sovint es mira amb condescendència des del món adult, però que per als adolescents és profundament real i determinant.
Ens interpel·la des d’un principi i si, amb un cas extrem de a on pot dur ignorar el que passa.
Un dels grans encerts de la sèrie és que no presenta l’adolescència com un problema individual, sinó com el reflex d’un sistema que condiciona, estreny i fereix. Tant les al·lotes com els al·lots carreguen amb expectatives contradictòries, models inassolibles i silencis que pesen. Elles, sotmeses a una hipersexualització constant, jutjades pel seu cos, la seva conducta o el seu desig. Ells, atrapats en una masculinitat que no permet mostrar fragilitat, que exigeix rendiment, domini i desapego emocional. Tots dos col·lectius, víctimes d’un sistema desigual que defineix què val i què no val, qui mereix estima i qui ha de guanyar-se-la.
La sèrie, sense necessitat d’un relat explícit, mostra com el malestar adolescent no apareix del no-res. Beu de fonts molt concretes: la cultura de la popularitat, les xarxes socials com a espai de validació, l’assetjament invisible però constant, la impossibilitat de fugir dels rols imposats. També retrata, tot i que de forma més subtil, com els nois comencen a consumir discursos de la manosfera, del món incel, on el rebuig es transforma en odi, i la frustració, en violència. I com aquest discurs es reforça amb idees com la “regla 80/20”, que simplifiquen les relacions humanes en mercats de desig jerarquitzats i violents.
Davant d’això, què hi podem fer?
La sèrie no ofereix respostes màgiques. Però sí ens convida, de manera clara, a mirar. A escoltar. A entendre que no podem seguir actuant com si el problema fos dels adolescents, i no del món adult que els envolta.
Necessitem una coeducació real, que qüestioni els rols de gènere, que parli de desig, de límits, de cura. Una educació afectivosexual que ensenyi a transitar el rebuig sense convertir-lo en ressentiment, que valori la vulnerabilitat com una força, i no com una feblesa. També hem de generar espais de diàleg segurs i constructius, dins i fora de l’aula, on es pugui parlar del que ens fa mal, del que no entenem, del que ens confon. Perquè és en aquest parlar —amb companyia, amb referents, amb escolta— que s’obren camins de canvi.
I és imprescindible invertir en salut mental juvenil. Perquè no podem exigir benestar a una generació que creix entre la precarietat, la pressió social i la manca d’espais de seguretat emocional. Cal dotar els centres educatius de recursos humans i materials, cal que les institucions entenguin que la salut emocional no és accessòria: és fonamental per a l’aprenentatge i la convivència.
També cal revisar els imaginaris. No només els que es projecten a través de les xarxes socials, que són bàsics per el jovent, sinó els que s’estenen per tot allò que ens envolta: la publicitat, el cinema, la televisió, les relacions familiars, l’educació, el carrer. Imaginaris que sostenim sovint sense adonar-nos-en, fins i tot des de l’àmbit progressista. Quins cossos consideram desitjables? Quins ridiculitzam o invisibilitzam? Quins modes de vida promovem, i quins deixem fora del relat?
És moment de construir referents nous, diversos, afectius i honestos.
Adolescència, la sèrie, ens ho recorda: el que passa als joves ens competeix a tots. El seu dolor, la seva ràbia, la seva por o el seu silenci no són anècdotes. Són senyals. No podem continuar ignorant-les.
Com diu aquell proverbi: per educar una criatura, cal tot un poble. I aquest poble, si vol ser just, haurà d’implicar-se amb coratge, amb recursos i amb responsabilitat.
Perquè si no ho feim ara, quan?
