La comoditat de viure de rendes (un any de pactes de dretes)
En temps pretèrits, quan predominava el sentir de l’existència de les classes socials, les famílies benestants eren denominades “de classe alta” i en el transcórrer del temps, s’han autodenominat, encara avui en dia, com “gent de bé”. En altres paraules, aquells que volen negar l’evidència de l’existència de classes amb la banal defensa de la llibertat i la igualtat entre tots els espanyols saben diferenciar perfectament un tipus de gent, la de bé, de l’altra. Supòs que la de mal. Però, en definitiva, una classificació de gent.
Arribats aquí, és obvi que, com a persona de mal, soc dels que creu que les premisses marxistes encara són vàlides per entendre la societat. Però res està més lluny de la meva intenció que disgregar tota un corrent de pensament per actualitzar-la al present, ni intentar convèncer ningú d’aquesta realitat. Més aviat m’agradaria poder explicar com aquest fet pot ajudar a entendre la situació política actual. Perquè entendre d’on venim pot ajudar a entendre on estem.
En la societat mallorquina, el costum de les famílies benestants, les de bé, les de classe alta, les terratinents, les propietàries dels béns de producció era la de denominar un hereu entre els seus fills (les filles era una altra història) per a perpetuar el patrimoni familiar. Aquest costum s’ha estès fins l’actualitat, on tot el patrimoni ha passat a ser el bé de producció. La terra ha esdevingut el bé més productiu d’aquestes illes i, a més, s’ha fet innecessari menester del proletariat per explotar-la.
Des del punt de vista de l’hereu, la gestió d’aquest patrimoni familiar pot seguir diferents camins. Segons la sort, la capacitat i la voluntat del beneficiari, aquest capital pot augmentar, mantenir-se, reduir-se, dividir-se o dilapidar-se. Però, en tot cas, la seva qualitat de vida es basa en els béns heretats. En altres paraules, tots ells tenen en comú què, almenys en algun moment de la seva vida, “viuen de rendes”.
Per tant, sembla obvi que els representants polítics d’aquesta manera de concebre la societat i els defensors de conservar-la (no sense raó es denominen conservadors) se sentin còmodes amb les herències. Encara més, quan el patrimoni heretat és alt i tens certa habilitat, pots viure de rendes durant molt de temps. Tot depèn de la voluntat, la capacitat i la sort de cada dirigent.
Centrant-nos en l’anàlisi del primer any de mandat dels governs conservadors en la majoria d’institucions de les Illes Balears, tots ells recolzats pel neofeixisme més recalcitrant i perillós, el balanç general és pràcticament de nul·litat en l’acció sobre els serveis públics i un retrocés secular en les qüestions més simbòliques. Tot i ser extraordinàriament important per les conseqüències polítiques i socials que té carregar-se la Llei de Memòria Històrica, deixar de liderar la lluita pels drets civils i contra la violència masclista des de les institucions, i volent deixar de banda el debat sobre si es tracta d’un segrest per part de la ultradreta o el vertader rostre del conservadorisme mallorquí, voldria centrar-me en els serveis públics.
Entre 2015 i 2023, les Illes Balears varen fer un salt qualitatiu i quantitatiu en serveis públics i polítiques basades a millorar la redistribució dels recursos i la igualtat d’oportunitats; tot més enllà de les qüestions més simbòliques com la defensa de la llengua pròpia, la memòria històrica, la defensa dels drets LGTBI i la lluita contra la violència masclista. Totes elles en pro de la igualtat i la llibertat des d’un punt de vista individual i col·lectiu. Pel que fa als serveis públics, es va avançar molt respecte el quadrienni ominós de Bauzá.
Per començar, la millora en la dotació i estabilització de les persones treballadores de la sanitat pública, l’ampliació dels horaris i els serveis d’urgències dels PACs fou considerable. Sense deixar de banda la creació de la facultat de Medicina, les reduccions de les llistes d’espera i un llarg etcètera pel que fa a la sanitat.
Alhora, es va tornar a invertir en polítiques públiques d’habitatge. Per exemple, per primera vegada en molt temps es va apostar per augmentar el parc d’habitatge públic i de lloguer. Per això es va aprovar la Llei d’Habitatge, i materialment es van crear les ajudes al lloguer i es van iniciar una gran quantitat de projectes de construcció d’habitatges de lloguer social pendents únicament de l’entrega de claus.
També es van assentar les bases per a la gratuïtat de l’educació infantil 0-3 anys. Es va passar d’una situació d’absoluta tensió a una pau social en el món educatiu que es mantingué durant les dues legislatures. Tot gràcies al treball conjunt amb el col·lectiu educatiu i l’administració. A més, es va avançar en la millora de les instal·lacions de tots els centres educatius i millora de ràtios. Per altra banda, el salt qualitatiu dels serveis en mobilitat pública tant a l’EMT de Palma com al TIB Mallorca va esser extraordinari en la millora de les freqüències, la qualitat del servei, les infraestructures i la modernització de la flota i tot amb una gratuïtat aconseguida gràcies a les aportacions del govern central.
Tot això és una enumeració de manera genèrica de només algunes de les polítiques dutes a terme pel pacte de progrés liderat pel PSIB-PSOE en les diferents institucions. Tenint en compte, sempre, que tot és millorable i que en alguns aspectes les polítiques públiques es quedaren curtes, els avenços són evidents.
Explicava que el balanç en l’acció dels serveis públics per part dels governs de dretes després d’un any de mandat és de nul·litat. Però les famílies de bé si d’alguna cosa en són experts és en viure de rendes. I, per això, em sap greu dir que el Partit Popular de les Balears en els diversos governs que lidera es troba en una situació d’absoluta comoditat.
I és que els dirigents de la dreta, el conservadorisme mallorquí, s’ha sentit molt còmode i amb capacitat de canalitzar les rendes favorables en el seu favor i liderar un relat de culpabilització de les polítiques que més preocupen a la ciutadania a les males rendes.
Concretem amb diversos exemples. En mobilitat, es segueix amb la gratuïtat, no hi ha cap altra proposta, cap novetat però no cost mantenir un servei ja creat i dotat, no per ells. Pel que fa als processos d’estabilització del funcionariat també gestiona la política ja duta a terme. Igual, sense novetats però amb l’habilitat de rendibilitzar les seves conseqüències.
A més, tot això havent-hi posat pals a les rodes de manera constant, amb discursos totalment oposats als seguits fins ara. No es parla de sanitat. Tampoc hi ha cap novetat de què parlar. Es manté, sense millorar, el servei existent.
En educació, més enllà d’haver sabut gestionar molt millor el relat contracultural que en el quadrienni ominós, el govern Prohens no ha fet més que mantenir els ajuts a la xarxa de centres públics i han acabat d’implementar la política ja iniciada per l’anterior govern de la gratuïtat del primer cicle educatiu.
I el darrer exemple i no el menys important, són les polítiques d’Habitatge pel que fa al lloguer social i l’augment del parc públic d’habitatges. En aquest sentit, en el primer any, el govern ha mantingut idènticament les ajudes de 2023, ja preparades per l’equip sortint, i ara està pagant les resoltes. Veurem si surten les del 2024. Finalment, estan els tres projectes de construcció d’habitatges finalitzats a l’acabament de la legislatura anterior i dels quals encara no s’han entregat les claus. Tenc la hipòtesi que, com a bons vividors de rendes, gestionen l’entrega dels pisos de lloguer per a que els hi duri tota la legislatura i, així, poder dir que hi han treballat.
En aquest sentit, a més de gestionar les rendes sense desllomar-se, hem de saber que la gent de bé no deixa mai de banda a la seva família. Però també saben que en política no està massa ben vist. I han de mantenir-se en el poder. Saben que han de ser capaços d’ajudar als seus, però han de tenir l’habilitat suficient per a mantenir la seva situació de privilegi. I aquí entra en joc la gestió de les rendes negatives. Perquè un bon hereu també ha de saber gestionar aquelles rendes que en principi no li aporten beneficis. I el PP balear ha trobat una manera de, fins i tot, treure-lis partit utilitzant-les per maquillar les decisions més polèmiques i més ideològiques.
M’explic amb l’exemple de les pseudopolítiques d’Habitatge del govern Prohens. Òbviament el problema de l’habitatge és greu. Probablement, el problema ja era greu en el seu moment i no es va poder dur endavant les polítiques necessàries a la velocitat necessària per reduir la problemàtica. Però en cap cas, la situació és culpa del sentit d’aquestes polítiques. És a dir, s’ha de crear més parc d’habitatge públic destinat a lloguer, s’han de fer arribar més, majors i amb més celeritat les ajudes a lloguer d’habitatge. S’ha de ser més valent a l’hora d’acabar amb la xacra de l’especulació amb els habitatges de lloguer vacacional.
Però el Partit Popular ha utilitzat la greu situació de l’accés a l’habitatge per part dels residents de les Illes Balears per culpabilitzar sense fonament el Govern Armengol i utilitzar la Llei estatal d’Habitatge per aprovar un Decret de mesures urgents en matèria que no incorpora cap eina de les que disposa la mateixa llei per ajudar a les persones afectades per la problemàtica. En canvi, l’únic que fa és afavorir l’especulació i l’amnistia de les construccions nascudes en il·legalitat.
En aquest sentit, també han aprovat un Decret mal anomenat de “simplificació administrativa”, és a dir, utilitzant una premissa d’herència negativa (la burocràcia de l’administració), per intentar tapar el suposa en realitat una amnistia pràcticament total a les construccions il·legals en sòl rústic. Sense entrar en la incoherència que suposa que una norma amb rang de llei es denomini de “simplificació administrativa” i després carregui tot el pes d’una nova tramitació (la de legalització) sobre l’administració municipal.
Després d’un any de mandat de la dreta en les diferents institucions de les Illes Balears el balanç per a la nostra societat és tremendament negatiu: cap proposta de millora dels serveis públics i molt menys en els que tenen a veure amb els pilars de l’Estat del Benestar, un retrocés en drets civils i en protecció territorial. Però, així i tot, la dreta està còmoda. Se sent massa còmoda amb la gestió de les bones rendes i, per ara s’ha sentit massa còmoda emetent discursos que saben que agraden, però que mai no venen acompanyats de polítiques reals.
Però tard o d’hora les rendes s’acaben. Què això ocorri més prest que tard depèn de moltes variables. Depèn de la capacitat i habilitat dels seus líders de mantenir-les, és a dir, de la capacitat de convèncer a la majoria de la població que les seves accions es corresponen amb el discurs populista que han seguit enguany.
Eduard Soriano
Politòleg
