IA i Política: Progrés o amenaça per la democràcia?
La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) a la política està suposant un canvi de paradigma en la mateixa mesura en que està sacsejant les nostres vides. Aquesta revolució planteja un dualisme sinistre ja que d’una banda ens ofereix eines molt potents però alhora s’està convertint en una eina de manipulació massiva. La pregunta és, estem preparats per gestionar aquest canvi?
La transformació digital de la política
La manera de fer política està canviant radicalment amb l’arribada de les noves tecnologies. Les xarxes socials ofereixen possibilitats sense precedents per
● Analitzar en temps real les opinions i tendències de la societat
● Detectar noves preocupacions ciutadanes
● Entendre com es difonen els missatges
● Predir tendències en el comportament electoral
Però hi ha un desequilibri molt preocupant. Mentre els partits d’extrema dreta aprofiten al màxim aquestes eines, la majoria de forces polítiques encara tracten les xarxes socials com si fossin simplement una extensió de la televisió. Els algoritmes de X, Facebook o TikTok s’han convertit en autèntiques “eminències grises digitals” (com aquell conseller a l’ombra del Cardenal Richelieu que dirigia França sense tenir cap càrrec oficial). Són els nous poders a l’ombra de la política, no perquè hagin estat dissenyades per ser-ho, sinó perquè han ocupat un espai que els partits tradicionals han deixat buit.
Aquest buit es fa evident en moments de crisi. Durant les inundacions de València, el crit de “solo el pueblo salva al pueblo” -un lema d’origen revolucionari llatinoamericà- va ser ràpidament amplificat a les xarxes socials. L’extrema dreta va aprofitar aquest sentiment per capgirar el significat original: d’un crit de solidaritat col·lectiva d’esquerres a un missatge contra les institucions democràtiques, convertint el descontent en antipolítica, i l’antipolítica en vots potencials.
La pregunta és, podem permetre que aquesta asimetria en l’ús de les eines digitals deixi tant de poder en mans d’extremistes i empreses privades?
L’amenaça de la desinformació hiperpersonalitzada
La microsegmentació ha evolucionat fins a permetre generar un missatge polític personal. Un candidat pot presentar promeses contradictòries a diferents votants sense que aquests en siguin conscients. I quan combinem aquesta pràctica amb vídeos falsos que semblen autèntics i continguts creats per intel·ligència artificial, arribem a un punt on és molt difícil saber què és veritat i què no ho és.
Els sectors de la població més vulnerables, especialment aquelles persones que s’informen principalment a través de xarxes socials, són particularment sensibles a aquestes tècniques. Els algoritmes de recomanació de les xarxes socials tendeixen a crear el que anomenem “bimbolles informatives”. Son espais tancats on només veiem opinions semblants a les nostres. I com més temps passem en aquestes bimbolles (i en passem molt), més es reforcen les nostres creences i més difícil es fa entendre altres punts de vista, cosa que acaba polaritzant el debat polític.
Les xarxes socials són la principal font d’informació política pel 44% de la Generació Z, un grup que representarà el 25% de l’electorat al 2030.
● El 38% dels joves Z afirmen que les seves opinions polítiques són significativament diferents de les dels seus pares.
● TikTok s’ha convertit en la principal font d’informació política per aquest grup demogràfic, superant als mitjans tradicionals.
● Un 67% dels enquestats considera que els polítics tradicionals no entenen les seves preocupacions reals.
● La majoria (72%) prefereix contingut polític en format breu i visual.
● El 83% diu haver canviat d’opinió sobre un tema polític després de veure contingut a les xarxes socials.
Font: “La relació entre la Generació Z i la política”, EduBirdie Research, 2024.
El contrast amb les polítiques públiques
Curiosament, mentre les campanyes polítiques utilitzen la IA per dividir i segmentar l’electorat, les administracions públiques fan servir aquestes mateixes tecnologies per millorar la vida ciutadana. Per exemple, Barcelona, al igual que altres ciutats, ja està utilitzant “bessons digitals” (rèpliques virtuals de la ciutat) per simular l’impacte de futures decisions. Fan servir el modelatge predictiu per valorar des de canvis en el transport públic fins a la ubicació de nous equipaments. Els algoritmes d’aprenentatge automàtic també s’utilitzen per detectar frau fiscal, millorar l’eficiència energètica o optimitzar serveis municipals.
Les preguntes pendents
La intel·ligència artificial, també en política, genera més preguntes que respostes.
● Qui controla realment el flux d’informació política a les xarxes?
● Com evitem la manipulació massiva de l’opinió pública?
● Qui vigila els algoritmes que decideixen què veiem i què no?
● Com protegim la democràcia sense frenar la innovació?
● Qui garanteix que la informació que rebem és veraç?
● Com evitem que la tecnologia augmenti encara més la polarització?
El repte és trobar un punt d’equilibri entre l’aprofitament del potencial de la IA per millorar la democràcia i evitar que es converteixi en una arma de desinformació massiva. El futur de la nostra democràcia en depèn.
Xavier Pascuet
Politòleg i Consultor en Transformació Digital, Innovació i Sostenibilitat Turística
