Blog

Els que van néixer a l’Europa Occidental entre la dècada dels 60 i 70 pertanyen a la generació dels qui van inaugurar l’etapa de progrés i pau més llarga mai vista al continent. Testimonis de l’avantsala de la Unió Europea, i dels èxits derivats del desenvolupament dels Estat Socials. Amb ells una nova forma de vida, basada en la llibertat, la igualtat, i la justícia, va prendre forma. Un somni inimaginable fins fa només cinquanta anys.  

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un procés que va marcar-se com a objectiu convertir als Estats en eines útils per a la ciutadania. 

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un procés que va marcar-se com a objectiu convertir als Estats en eines útils per a la ciutadania. D’aquesta manera es va promoure un sistema de finançament públic que dotés de serveis bàsics a tots els nivells de la societat. Al mateix temps que permetia la llibertat que no hi havia a l’altra banda del teló d’acer. Aquesta praxi va permetre consolidar les grans democràcies de l’Europa Occidental, va assentar les bases de la socialdemocràcia actual, i va donar forma al germen de la UE. Fet que en un nivell més mundà va tenir un reflexe democratitzador en la vida quotidiana de la ciutadania, aconseguint que la classe mitjana s’establís com a grup majoritari. Arribant fins als nostres dies on l’Unió Europea és el referent internacional en el desenvolupament dels Estats del Benestar i en la preservació dels DDHH.  

El marc legal, econòmic, i social que va sorgir d’això va instaurar una cultura supranacional, fonamentada en els ideals que un dia varen impulsar la revolució francesa. La llei de la majoria, la llibertat d’expressió, o el reconeixement dels drets de l’alteritat són la base d’aquesta forma de pensar que unifica, a grans trets, les diferents nacions que conformen el nostre entorn. Un marc de vida que al llarg de la història ha implicat molts d’esforços, i pel qual molta de gent ha perdut molt.  

Tot això es va capgirar l’any 2008, amb la coneguda crisi econòmica. A partir d’aquell moment ens varen advertir que el ritme de vida que havíem dut fins aleshores era insostenible.

Però tot això es va capgirar l’any 2008, amb la coneguda crisi econòmica. A partir d’aquell moment ens varen advertir que el ritme de vida que havíem dut fins aleshores era insostenible. L’austeritat s’imposava a les administracions com a forma política, i el sector empresarial ens deia que havíem de treballar una mica més i cobrar una mica menys. Amb el 2008 semblava que arribàvem a la fi d’un somni, el de tenir una feina amb la qual poder pagar-nos una casa, el que estudiar equivalia a un lloc de feina estable, i el que els nostres avis, els quals varen patir guerra i la dictadura, passarien els seus darrers dies de vida amb dignitat. Havíem arribat al màxim de la nostra esplendor, ara tocava la baixada.  

Els economistes neoliberals varen fer el seu agost, culpant a les polítiques socials del deute de les nacions, i recomanant a la UE estrènyer als seus membres, en especial als que pitjor ho passaven. Va ser el moment de l’auge de partits radicals de dreta, amb un discurs populista que qüestionava l’autoritat de la UE; i que pretenia dinamitar el sistema amb promeses irrealitzables i solucions que sovint xocaven amb els principis de l’ètica. 

Els pitjors dies d’aquella crisi semblaven haver quedat enrere fa poc menys d’un any, quan l’economia tornava a reactivar-se a poc a poc. Ara, com si fos una broma del destí, assistim a una altra crisi, sanitària, econòmica, i conseqüentment social. Per què si la salut i els diners fallen a la majoria, vol dir que tot va malament. 

En aquests moments d’incertesa davant el futur immediat, novament torner sorgir veus tant radicalitzades com irracionals. Les veus dels qui volen treure profit del caos posant obstacles, aixecant fronteres, crispant l’ambient, i dividint a la societat. Però ara no és el moment de deixar-nos endur pels qui proposen solucions ràpides i contundents a problemes complexos, sinó que calen respostes reals fruit de la reflexió. Que escorcollin el passat i vegin que s’ha fet bé i que s’ha fet malament en la gestió de l’anterior crisi.

Calen respostes diferents, de caràcter social, que articulin un projecte comunitari. Que aportin seguretat i no deixin a ningú enrere.

Calen respostes diferents, de caràcter social, que articulin un projecte comunitari. Que aportin seguretat i no deixin a ningú enrere. Perquè una cosa és clara: igual que amb la malaltia, si no ens immunitzem tots contra la pobresa i l’exclusió que vendrà, aquesta ens menjarà sense fer distincions. 

Fa setanta anys els pares del Pla Marshall varen projectar un futur de prosperitat i progrés en un continent devastat per la guerra. Una unió entre el finançament públic i el sector privat que va fer florir les economies europees. Pot ser l’acord per fer front a la crisi amb 750.000€ milions al que va arribar la UE fa unes setmanes sigui un bon primer pas per salvar el projecte, sobre el qual s’articula la nostra forma de vida. I què és al cap i a la fi la darrera barrera front a les aspiracions dels nacionalismes exacerbats i l’ultraconservadurisme de l’extrema dreta.  

Davant la nova crisi que ens ve al damunt tenim dues opcions: o bé podem optar per aplicar les receptes de Le Pen, Salvini, o Abascal, i de la dreta com el PP que cedeix davant tots els seus desitjos; o bé podem optar per solucions a l’alçada com les que aporta el Govern d’Espanya presidit pel PSOE, compromeses amb el rescat de la ciutadania. Amb un projecte de país centrat a enfortir els serveis públics i el teixit social, i que fa de contrapès en la UE front als radicalismes. Preservant i millorant el pacte social de facto en el qual vivim, i que forces de la dreta volen fer saltar pels aires. Podem apostar per una forma de vida basada en el campi qui pugui, o podem lluitar per no ser la darrera generació que gaudeixi del model de vida europeu.

Jesús Granado es investigador en filosofía y militante socialista de Palma.