Blog

Les notícies que ens arriben dels racons més diversos del món, però també des d’altres indrets del continent europeu i fins i tot d’Espanya, semblen confirmar que, darrerament, estarien ocupant un espai cada cop més visible una sèrie de discursos que, posant l’accent en unes o altres qüestions, tenen alguns trets en comú.  Tots ells tracten d’enfrontar un “nosaltres” essencialitzat contra uns “ells” difusos, reproduint en el llenguatge de la post-veritat aquella distinció de l’alemany Carl Schmitt entre “amics” i “enemics” (i obviant on va conduir a Europa, i al món, aquesta visió de la política). Tots ells extreuen impuls polític de l’explotació interessada de les diferents fractures existents en tota societat, així com d’agitar la confrontació —des de concepcions excloents del món: etnicistes, sexistes, classistes, homòfobes…— amb tot allò o tots aquells que voldrien situar fora de la societat, amb una hipotètica promesa: d’aquesta manera—si fóssim només “nosaltres”…—tot seria més fàcil.

Davant d’aquestes postures, basades en últim lloc en la hostilitat i en una discriminació radical camuflada a vegades sota un discurs falsament igualitari, caben dues respostes molt clares. En primer lloc, no podem oblidar que la salut d’una democràcia —i d’un Estat de dret— es decideix no només en l’exercici de la regla de les majories, sinó també en el respecte a les minories i en l’atenció i el suport donats als col·lectius més vulnerables. La qualitat d’un sistema democràtic es mesura, precisament, per com un país es relaciona amb aquests “altres”; més concretament, es mesura per la seva capacitat per reconèixer-los i tractar-los no como “altres”, sinó com a persones. En segon lloc, mai insistirem prou en el fet que, en un món globalitzat com és el nostre, les fronteres entre l’“aquí” i l’“allà” es van difuminar ja fa temps, i que la seguretat i el benestar “dins” depenen estretament d’allò que passi “fora”: un “fora” que és ja virtual i que no es troba “en un altre lloc”, sinó en una dimensió espai-temporal compartida que, com a tal, ens afecta molt directament, ens agradi o no. I això no val només en relació amb els nostres veïns més propers (el Mediterrani, per exemple), sinó també en relació amb el Sahel, i amb l’Amèrica Llatina, i amb l’Orient Mitjà, i en la situació dels drets humans a Filipines…

No podem oblidar que la salut d’una democràcia —i d’un Estat de dret— es decideix no només en l’exercici de la regla de les majories, sinó també en el respecte a les minories i en l’atenció i el suport donats als col·lectius més vulnerables.

Per tot això, avui més que mai, les polítiques de cooperació internacional i, en particular, la cooperació per al desenvolupament, juntament amb l’acció humanitària, segueixen essent essencials. I això és així per molts motius. Ho són perquè són un instrument privilegiat per tal de fer arribar la nostra solidaritat a aquelles persones que més ho necessiten. Així ho entén, i ho ha entès sempre, la ciutadania espanyola, que en els Eurobaròmetres sobre la qüestió destaca sempre pel seu fort recolzament a aquest objectiu d’interès general.

Ho són també perquè només a través d’aquestes eines podrem protegir bens públics globals (el medi ambient, la pau i la seguretat, l’estabilitat financera…) dels que depenen directament la nostra salut, el nostre entorn i el nostre territori, la nostra economia i, en resum, el nostre futur com a país. Només mitjançant la concertació bilateral i l’enfortiment de les estructures multilaterals de decisió serem capaços d’abordar de manera eficaç reptes y desafiaments que, per la seva magnitud, la seva dimensió transnacional i la seva complexitat, cap Estat pot ja enfrontar en solitari.

En darrer lloc, i com a conseqüència de totes les consideracions anteriors, ho són perquè cristal·litzen el lloc i el paper que creiem que Espanya ha d’ocupar en el món si no vol caure en la irrellevància. I això passa per consolidar-se com un actor fiable i responsable, amb capacitat d’iniciativa, compromès amb l’estabilitat dels nostres països socis, amb la governança global i amb un desenvolupament humà inclusiu i sostenible.

Des de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) treballem precisament per tal de convertir l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible acordats pel conjunt de la comunitat internacional en l’horitzó que guiï la nostra tasca. El nostre objectiu és ajudar els nostres països socis a identificar aquestes escletxes i desigualtats que fracturen les seves societats i contribuir a resoldre-les mitjançant el reforç institucional, la capacitació i el suport en la implementació de polítiques públiques inclusives i en la prestació de serveis socials bàsics per a tota la ciutadania, sense deixar ningú enrere. Es tracta d’identificar conjuntament objectius i reptes compartits per tal de cooperar en la seva gestió eficaç. I no només en l’àmbit internacional: creiem fermament que la cooperació per al desenvolupament del segle XXI ha d’estar fortament arrelada en la generació d’aliances per al desenvolupament que permetin mobilitzar tot l’immens potencial de coneixements, experiència i bones pràctiques de què disposem al país, així com tots els recursos necessaris per a la consecució d’unes metes tan ambicioses. I això, en un Estat descentralitzat i en una societat dinàmica i plural como la nostra, significa ser capaços de generar i d’oferir com a Agència —des de la humilitat, però amb tota la convicció— una palanca catalitzadora i una plataforma de diàleg i intercanvi amb la cooperació descentralitzada (Comunitats Autònomes i ens locals), amb ONGs per al desenvolupament i fundacions, amb universitats i centres d’investigació, sindicats, empreses i la resta d’actors de la societat civil. I significa, també, atorgar un lloc central a la cooperació cultural i a l’educació per al desenvolupament. Amb això, esperem poder contribuir a la consolidació d’un “nosaltres” global, basat en la solidaritat dins i fora de les nostres fronteres, i capaç de posar unes bases perdurables per a construir un món més humà, més respectuós, més pacífic i més just.

Aina Calvo Sastre és directora de la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo i patrona de la Fundació Gabriel Alomar.