Blog

Gabriel Alomar i Villalonga va néixer a Palma el 7 d’octubre de 1873. Era fill de l’oficial de l’exèrcit Joan Alomar i Barbarín, per la qual cosa durant la infantesa residí fora de Mallorca. El 1882, arran de la mort de la mare, Margalida Villalonga i Puig, Gabriel i la seva germana Aina tornaren a Palma. Així, Gabriel Alomar, que havia començat el batxillerat a Àvila, el va continuar a l’Institut Balear, on fou alumne de Gabriel Llabrés i de Josep Lluís Pons i Gallarza i va rebre el mestratge d’alguns dels patriarques de la Renaixença mallorquina. Sabem també que en la seva infantesa va tenir com a mestre Mateu Obrador i Bennàssar en un dels centres educatius que l’intel·lectual felanitxer havia obert a Palma.

La manca de la mare i el distanciament de la mà protectora del pare propiciaren un acostament molt gran a la seva germana. Però el 1893 Aina va morir d’una malaltia de cor i Gabriel Alomar va atribuir el seu òbit a la impressió que li havia causat que l’oncle Gabriel Alomar i Barbarín, beneficiat de la Seu, l’hagués extremunciada. Aquest fet ha estat considerat el detonant de l’actitud anticlerical del nostre personatge.

L’any 1888 havia iniciat estudis de dret, que abandonà, i de filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. En aquesta ciutat es va consolidar el seu catalanisme, pel contacte amb alguns homes de la Renaixença, com Joaquim Rubio i Ors. El 1896, ja llicenciat, començà a col·laborar a La Almudaina i a En Figuera, on signava amb el pseudònim de «Biel de la Mel». El 1898 va participar a Catalònia i a La Roqueta i va prendre part en la creació de la revista Nova Palma. En els articles editats aquells primes anys a La Almudaina i en altres periòdics mallorquins ja es pot observar l’embrió dels seus plantejaments regeneracionistes. Si bé els primers treballs són de caràcter erudit, potser fruit de la influència de Gabriel Llabrés, aviat abandona aquesta línia en favor d’uns articles en els quals dominava sobretot l’opinió i el comentari ideològic. L’antimilitarisme, la tolerància, el coneixement de les novetats literàries franceses, la defensa de l’esperit crític, l’oposició al «seny» burgès, el refús del provincianisme i de l’estatisme, l’oposició a la política colonial espanyola, l’interès per la renovació pedagògica… són algunes de les idees que ja caracteritzaven el pensament del jove Gabriel Alomar.

Al costat d’aquests articles d’opinió publicà als setmanaris En Figuera i La Roqueta quadres costumistes, en què s’allunyava del model d’aquest gènere del segle xix i adoptava un punt de vista mes líric, de to elegíac, que sovint s’aproxima a la narració. El seu pensament quedarà plasmat sobretot en l’article «Els dos esperits», que va aparèixer a la revista Catalònia el 1898, en què contraposava la idea de dues forces antagòniques en la societat: una que mira envers el passat i la tradició i una altra que es projecta cap al futur.

El 1900 va treure a La Roqueta una sèrie d’articles titulats «Records d’Alger» sobre un viatge, a aquella ciutat del nord d’Àfrica, que Gabriel Alomar i Joan Lluís Estelrich, amb altres mallorquins, havien fet. L’obra respon a un model de prosa de viatges modernista que, més que donar-nos informacions sobre els llocs visitats, pretén comunicar-nos les impressions experimentades per l’autor. Alomar insistia en el caràcter decadent dels indrets descrits per denunciar la pressió que el món musulmà rebia del colonialisme francès i, en general, de tot Occident. L’esperit del conqueridor occidental no té per a Alomar res de gran ni de noble i sovint l’equiparava al personatge de Tartarí de Tarascó, d’Alphons Daudet, que representa l’esperit fatu i superficial occidental. En contrast, evocava l’Algèria mítica d’ensomni, que ja només existia en el record i en la imaginació. El 1904 aplegà aquests i altres articles en el volum Una vila que es mor.

El 1901 es va casar amb Margalida Cifre, amb la qual va tenir deu fills. Entre 1901 i 1909 va ser professor auxiliar de l’Institut Balear. Aquest últim any es va presentar a les oposicions de catedràtic d’institut, però, tot i haver demostrat una preparació inigualable, no fou aprovat, la qual cosa provoca nombroses protestes, sobretot per part de la premsa esquerrana de Catalunya. L’any 1911 es va tornar a presentar a les oposicions i va guanyar la càtedra, que exercí als instituts de Figueres i de Palma. Alomar manifestava una forta preocupació per la qüestió educativa i defensava una pedagogia basada més en la comprensió que no pas en la memorització. Com a professor, va exercir una gran influència en alguns dels seus alumnes, com el seu parent Llorenç Villalonga, a qui prologà la polèmica novel·la Mort de Dama (1931), tot i les diferencies ideològiques que els separaven, i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, per al qual escriví la introducció d’Imitació del foc (1938).

El 1904 va pronunciar la conferencia El futurisme (publicada el 1905) a l’Ateneu Barcelonès en un cicle d’autors mallorquins promogut per Joan Maragall. En El futurisme tornava a incidir en l’existència en la societat de dues forces antagòniques: una que mira cap al passat i que l’individu troba materialitzada en conceptes com la pàtria, la religió, les tradicions, els costums, la família, etc.; i una altra que apunta al futur i impulsa a la rebel·lió i a la transformació del món, a la imposició de l’ordre humà sobre la natura. Per a Alomar, tot seguint les teories de Thomas Carlyle, l’intel·lectual –el Poeta, en un sentit molt ampli, que integra tots els creadors, tant els escriptors com els artistes, els filòsofs o els polítics–, havia de ser un rebel que s’havia de fer ressò de les aspiracions del poble i dirigir la societat cap al futur. Així, el futurisme –que no té res a veure amb l’avantguarda, encara que el nom coincideixi amb el moviment que Marinetti propugnarà– és una interpretació del modernisme des d’una perspectiva nacionalista, regeneracionista i messiànica, que vol combatre l’endarreriment de la societat catalana de la Restauració; però que alhora es definia com un moviment etern de la història, un moment del cicle de l’evolució, en el qual la humanitat «va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals». Alomar creia que Catalunya i el catalanisme s’havien d’orientar al futur, per la qual cosa calia aspirar a la construcció de les condicions bàsiques per tal que les generacions següents poguessin bastir el seu propi món en llibertat.

En El futurisme tornava a incidir en l’existència en la societat de dues forces antagòniques: una que mira cap al passat i que l’individu troba materialitzada en conceptes com la pàtria, la religió, les tradicions, els costums, la família, etc.; i una altra que apunta al futur i impulsa a la rebel·lió i a la transformació del món, a la imposició de l’ordre humà sobre la natura

Tot i que el futurisme conté força punts de contacte (arbitrarisme, classicisme, mediterranisme, civilisme…) amb el noucentisme, Alomar va restar-ne al marge. De fet, el futurisme té una clara imbricació política i ha estat considerat una crida a la formació d’un grup ideològic, en què poguessin col·laborar els modernistes amb el sector liberal i republicà del catalanisme. Alomar apostava per la integració del proletariat en el catalanisme, en el qual creia que tenen cabuda totes les tendències ideològiques. Ara bé, creia que, al catalanisme de l’època, li mancava un corrent progressista i liberal, que promogués la regeneració i la modernització. En El futurisme apareixen dos conceptes essencials, que també trobarem en la seva poesia: el de Fília, com a ideal de les noves generacions futures que crearan un demà millor; i el de la Ciutat, com a centre d’irradiació del progrés a partir de l’activitat dels intel·lectuals.

L’ideari d’Alomar no es vehicula només a través d’El futurisme, tot i ser aquest el seu text més complex i el que ofereix una visió més global del seu pensament. Es pot considerar que altres treballs d’aquells anys el complementen des d’altres angles o punts de vista. Entre 1899 i 1906 col·laborava a La Veu de Catalunya i des del 1904 fins al 1911 va escriure regularment al diari El Poble Català, on signava la secció Sportula amb el pseudònim «Fòsfor». Aquest sobrenom, que significa «el qui fa llum», palesa la concepció messiànica de l’intel·lectual modernista, de la qual Alomar partia. Els articles d’El Poble Català són un bon exemple del seu pensament ideològic, polític i estètic. Basta esmentar-ne alguns, com «El liberalisme Català», on desenvolupava la seva proposta d’un catalanisme obert, que integràs els corrents republicans; «Sobre el Quijote (Notes marginals)», on bastia una interpretació sociològica i històrica de la figura mítica creada per Cervantes; «Variacions sobre la pena de mort», on combatia aquesta pràctica amb què els estats castiguen alguns delictes; o «El Verb de Catalunya» on, amb motiu del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), defensava la unitat de la llengua.

També la crítica literària, en sentit ampli, ocupa un lloc important en els articles d’Alomar: hi elogiava alguns dels grans escriptors de l’època, com Ibsen o Zola; hi combatia figures literàries que per a ell no representaven l’art autèntic, com Juan Valera; hi evocava alguns escriptors arran de la seva mort; etc. Aquest ideari estètic coincideix en alguns punts amb el noucentisme: arbitrarisme, classicisme, mediterranitat, civilisme… A l’article «Ruralitat», Gabriel Alomar denunciava l’excés de pairalisme i de regionalisme que dominava la literatura catalana del moment i defensava avanç cap a una literatura verament ciutadana. A «L’estètica arbitrària» o plantejava el tema de les relacions entre l’Art i la Natura, un dels punts fonamentals tant de l’estètica modernista com de la noucentista. Malgrat això, sobretot a causa de la seva radical oposició al conservadorisme, Alomar fou marginat del corrent pels noucentistes. El 1908 pronuncià la conferencia «De poetització» on, des d’una perspectiva més bé filosòfica, perfilava el seu pensament estètic.

En aparèixer La columna de foc l’any 1911, Gabriel Alomar ja havia publicat la major part dels poemes del recull en diverses revistes de l’època. El 1911 ja era un intel·lectual reconegut pel seu vessant d’assagista i de publicista; però, com a poeta, la seva fama era més discreta. En tota la seva carrera poètica només va aconseguir tres accèssits als Jocs Florals de Barcelona, a més d’un premi extraordinari del Consistori i de dos més, un de traducció i un altre de prosa. Tanmateix, Alomar era un poeta reconegut sobretot pel grup català denominat la Nova Plèiade (Jeroni Zanné, Guillem A. Tell, etc.), que es caracteritzava per fer una poesia formalista i culta. Tot i que coincidís amb Costa i Llobera en la reivindicació de la forma i del classicisme, l’auge del noucentisme resultava poc compatible amb el declarat modernisme de bona part de les peces de La columna de foc. Ara bé, el formalisme i el classicisme dels seus versos –juntament amb la seva idea de la ciutat– haurien pogut permetre la seva assimilació en el nou corrent. 

La columna de foc va aparèixer precedit d’un pròleg del seu amic Santiago Rusiñol, el qual incidia en l’oposició entre la tradició grecollatina de Mallorca i el caràcter de «futurista» de Gabriel Alomar, en l’antítesi entre romanticisme i classicisme constant als poemes de La columna de foc, en el contrast entre la seva seriositat i el seu entusiasme; en el seu interès pel saber i alhora en la seva condició de poeta (i no d’erudit), etc. Rusiñol presentava Alomar com un personatge que, en lloc de deixar-se subjugar pel medi, s’hi havia revoltat en contra: és a dir, com un heroi imbuït de voluntarisme. Al capdavall, copsava els eixos centrals sobre els quals basculava tot el poemari.

L’edició d’aquest poemari suposà l’ordenació i la integració d’un material molt divers. Per assolir aquesta finalitat, Alomar utilitzà dos recursos: el títol del llibre, que li permetia una unitat que l’aplec no tenia, i la divisió del volum en seccions, que agrupen els poemes segons uns criteris eminentment formals. Així, el títol resol l’aparent dispersió temàtica i formal de les peces que l’integren, tot desviant el sentit general del poemari envers el tema del poeta com a guia de la societat. La idea de titular el llibre «La columna de foc» prové de dos versets del capítol 13 de l’Èxode, que es refereixen a les dues columnes, de núvol i de foc, que guiaven el poble d’Israel pel desert després d’haver deixat el captiveri d’Egipte. D’aquesta manera, la poesia i el poeta són equiparats a la figura del guia d’una societat que cerca el camí cap a la terra promesa. Una idea que, evidentment, està relacionada amb la teoria implícita a On Heroes and Hero Worship and the Heroic in History (1841), de Thomas Carlyle, que mostra com hi ha grans homes que, davant del materialisme burgès, estan destinats a conduir el seu poble fins a la veritat. L’individualisme alomarià està amarat d’aquesta concepció messiànica de l’intel·lectual. No és estrany, per tant, que empràs aquesta imatge bíblica per sintetitzar i donar unitat a una producció poètica que cronològicament coincidia amb altres autors de l‘època.

Per altra banda, l’organització del material poètic aplegat a La columna de foc en tres grans seccions («Sonates primerenques», «Epigrammata» i «Simfonies») resol la diversitat formal i temàtica de l’aplec. Els títols de les seccions primera i tercera evidencien la tendència modernista a la síntesi de les diverses arts, tot unint en aquest cas poesia i música, i reuneixen els poemes llargs. Els sonets, en canvi, són aplegats a la segona part o central, «Epigrammata».

Gabriel Alomar no sols fou un teòric de la política, sinó que també hi dedicà una part molt important de la seva activitat. Tanmateix, d’acord amb les seves idees, la seva dedicació a la vida pública estava amarada d’un profund idealisme, que a la pràctica el portà a freqüents conflictes.

Va defensar públicament l’anarquista Joan Rull, que havia estat condemnat a mort amb proves poc convincents.  El 1909 defensà la causa de Francesc Ferrer i Guardia, acusat de ser l‘instigador dels fets de la Setmana Tràgica. En ambdós casos els seus arguments foren desoïts pel govern. El 1912 participa en el Congrés de la Llibertat, celebrat a Barcelona, amb una ponència titulada «La pena de mort», escrita contra aquest càstig arran la llei antiterrorista. 

El 1916 Alomar encetà una campanya contra l‘obra de Félix Salva i Sardany, El liberalismo es pecado, que li valgué els atacs de mossèn Antoni M. Alcover. Per aquest motiu, Alomar s’oposà davant el Parlament espanyol a la concessió de subvencions al Diccionari de la Llengua, de Mn. Alcover. Quan el 1919 Alomar va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Palma de redactar una historia de Mallorca, els sectors més conservadors l‘acusaren de sectarisme, posaren en dubte la seva vàlua intel·lectual i aconseguiren que l’Ajuntament li retiràs l’encàrrec.

El 1910 havia publicat els articles «Catalanisme socialista» i «Negacions i afirmacions del catalanisme», en els quals defensava que les reivindicacions nacionalistes s’havien de conjugar amb els ideals socialistes. El 1916 fundà amb Marcel·lí Domingo i Francesc Layret el Bloc Republicà Autonomista, convertit el 1917 en Partit Republicà Català, pel qual fou elegit diputat per Barcelona el 1919. El 1920 participà en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya, amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret. Aquest era el tercer partit en la fundació del qual intervenia. Alomar arribà a presidir la Unió Socialista de Catalunya, però més tard en fou expulsat a causa de problemes de disciplina de partit.

A Palma la seva relació amb els sectors intel·lectuals mallorquins era força difícil. Si bé amb alguns –com Joan Alcover– sembla que hi havia una admiració mútua, tot i les distàncies polítiques, amb d’altres estava clarament enfrontat, com era el cas amb mossèn Alcover, del qual el distanciaven les bregues i els atacs contra la Lliga Regionalista. Tot i això, col·laborà a la premsa mallorquina: El Día, El Obrero Balear, Puput, Almanac de les Lletres, etc. Marginat a Catalunya pel noucentisme, col·laborà a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia –on també Rusiñol publicava els seus articles contra els noucentistes–, dues publicacions que tenien un caire popular, republicà i d’esquerres. Mantenia, en canvi, bones relacions amb els intel·lectuals castellans, europeus i sud-americans (Rubén Darío, el comte de Keiserling, Francis de Miomandre, Jorge Luis Borges, Manuel Ugarte, etc.), que el coneixien pels articles que publicava a la premsa espanyola i d’altres països (El Imparcial, El Ideal, España, El Sol, El País…, de Madrid; La Nación, de Buenos Aires…). Fruit d’aquesta activitat adreçada al món intel·lectual castellà són els seus llibres d’assaig: La guerra a través de un alma (1917), El frente espiritual (1918), Verba (1919), La formación de sí mismo (el diàlogo entre la vida y los libros) (1920) i La política idealista. Proyecciones y reflejos del alma (1920). 

La dictadura de Primo de Rivera (1923-30) i els assassinats de Francesc Layret (1920) i de Salvador Seguí «el noi del sucre» (1923) marcaren una època de depressió i de desencís per a Alomar envers la situació política espanyola. L’any 1920 també publica a Madrid El sorbo del heroísmo, un breu recull de contes en castellà, que anteriorment havien ja aparegut en català a la premsa. Encara que dugui el subtítol de «novel·la», està format per quatre relats breus que tenen en comú el tema de l’heroïcitat i s’inscriuen bé en la narrativa obrera, socialment compromesa, bé en la narració de tema sentimental, bé en l’al·legat pacifista contra la injustícia i la crueltat de la guerra.

A La política idealista Alomar considerava que hi ha dues maneres de concebre la política o el que ell deia «l’art de regir la Ciutat»: la del polític que va adaptant les seves opinions en matèria social a la realitat, a les seves circumstàncies de lloc i de temps; i la del polític que sempre actua d’acord amb unes normes objectives i immanents de justícia i d’ideal. Alomar s’inclou en aquesta segona categoria i considera «perniciosa y execrable» la primera, ja que acaba excusant tots els errors. Per a ell, el valor del polític està precisament en la capacitat d’infondre en la gent del poble la seva espiritualitat. És a dir, d’irradiar el seu esperit, de projectar la seva capacitat de creació i de guia, tot i que això el pugui dur a moments d’impopularitat o de refús per part de les masses.

A La política idealista Alomar considerava que hi ha dues maneres de concebre la política o el que ell deia «l’art de regir la Ciutat»: la del polític que va adaptant les seves opinions en matèria social a la realitat, a les seves circumstàncies de lloc i de temps; i la del polític que sempre actua d’acord amb unes normes objectives i immanents de justícia i d’ideal

Per a Alomar la república i el socialisme responien a un mateix impuls, ja que ambdós havien nascut d’una mateixa idea, sorgida en dos moments diferents (la Revolució francesa i les lluites obreres del xix i del xx). El socialisme, en contrast amb la monarquia, era l’evolució sense final; mentre que la monarquia representava la tradició immobilista. Tot socialista, segons el nostre autor, és implícitament republicà i els republicans moderns han de ser necessàriament socialistes.

Amb la República (1931) Alomar es va presentar a les eleccions com a candidat per Barcelona amb la Unió Socialista de Catalunya. Fou el candidat més votat, després de Francesc Macià, però canvià l’escó de Barcelona pel de Mallorca i el govern el nomenà president de la Comissió Permanent d’Instrucció Pública, amb Miguel de Unamuno. En els debats sobre la Constitució defensà la possibilitat de federació o de confederació de les regions catalanoparlants i d’Euskadi amb Navarra, que l’article 13 impedia. Alomar considerava que Mallorca, si així ho volien els mallorquins, havia de poder-se confederar amb Catalunya. La seva proposta va tenir una acollida molt adversa, sobretot per part dels sectors conservadors mallorquins, encara que va tenir el suport dels diputats illencs Joan Estelrich, Antoni M. Sbert i Alexandre Jaume. Alomar temia que la dreta empràs l’autonomia per aprofundir en el caciquisme i en la seva explotació de les classes populars, cosa que una confederació amb Catalunya podria impedir.

El 1932 la República el proposà com a ambaixador a l’Argentina, però el govern argentí no l’acceptà a causa dels articles que havia escrit contra el règim dictatorial d’aquell país. Després el govern espanyol decidí enviar-lo com a ambaixador a Roma, tot i que també havia criticat el govern de Mussolini. A Itàlia Alomar es va limitar sobretot a tasques de caràcter burocràtic, fins que el 1934 va dimitir. El retorn de Roma va sumir-lo en un estat de depressió. Admirador del món clàssic, enyorava Itàlia, tot i que estàs sota un règim feixista. L’any 1935 hi va tornar, en un viatge, i començà a escriure una sèrie de proses sobre Itàlia, publicades a Los Lunes de El Imparcial amb el títol d’Impresiones de un caminante, amb la intenció de fer-ne un llibre que no arriba a aparèixer. 

El 1936 es reincorporà a l’Institut Balear, ja per poc temps. Gabriel Alomar se salvà d’una mort quasi segura perquè en el moment del cop militar feixista del juliol de 1936 era a Madrid, amb el seu fill Víctor i la seva nora Matilde Alcázar. Així, pogué tornar a Barcelona, on s’instal·là. La seva dona i els altres fills varen quedar a Mallorca.

El desembre de 1936 fou nomenat ambaixador a Bulgària, però patí un accident a València i nomenaren un altre ambaixador. El 1937 el designaren Ministre Plenipotenciari de la República a Egipte, ja que aquell país no tenia relacions diplomàtiques amb Espanya. Des d’allà seguí el curs de la guerra, amb nostàlgia i preocupació.

Acabada la guerra, va romandre exiliat al Caire, perquè no volia fer res que pogués donar legitimitat al franquisme. Allà es dedica a l’ensenyament i col·laborà en francès a Le Journal d’Egypte amb el pseudònim d’Albert de Beaurocher, que expressava el seu estat anímic d’enyorament de Mallorca. El 7 d’agost de 1941 va morir al Caire, a l’Hospital Israelià.

El franquisme va proscriure la figura de Gabriel Alomar i la condemnà a l’oblit. Durant la transició, sota el mandat del batle Paulí Buchens, les restes de Gabriel Alomar foren traslladades del Caire fins al cementiri de Palma, on arribaren el 8 d’agost de 1977. El seu nomenament com a fill il·lustre de Palma tampoc no va estar exempt de polèmica. L’any 1982, ja sota el mandat del batle Ramon Aguiló, una proposta de proclamació com a fill il·lustre fou rebutjada pel consistori palmesà. Un any mes tard, en el ple del 30 de novembre, fou aprovada, tot i que en un sistema de votació que garantia l’anonimat encara tres regidors hi votaren en contra, la qual cosa provocà que fos proclamat fill il·lustre amb el marge d’un sol vot de més dels estrictament necessaris. La presència d’aquestes tres boles negres en contra del nomenament va originar una onada d’indignació a la premsa i entre els intel·lectuals mallorquins. El consistori encarregà el quadre de Gabriel Alomar al pintor Xim Torrents Lladó. L’any 2000 l’Editorial Moll va emprendre la tasca de la publicació de les seves Obres Completes.

Gabriel Alomar va adquirir una gran importància en el món cultural i polític català dels inicis del segle xx, no només pel vessant ideològic, sinó també pel literari. L’obra d’Alomar va molt més enllà de l’obra literària en prosa i en vers, que, tanmateix, són complementàries dels seus escrits com a publicista. La seva teorització estètica i política són inseparables, ja que assimilen diverses idees que circulaven per Europa al final del segle xix, especialment la filosofia idealista de Fichte, el vitalisme de Nietzsche i el concepte d’intel·lectual que Thomas Carlyle havia difós. Alomar té el mèrit innegable d’haver sintetitzat en una teoria força cohesionada i complexa una gran diversitat d’idees estètiques i d’haver-hi encaixat la seva visió global de la realitat, que va explicar en diversos assaigs. Avui Gabriel Alomar mateix se’ns presenta com un futurista: un avançat a la seva època, que s’anticipà al seu temps, tot intuint l’esperit de les generacions actuals.

Pere Rosselló Bover. Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de les Illes Balears