El perill de l’escletxa democràtica
La democràcia ha tingut enemics evidents: dictadors, cops d’estat, revolucions sagnants, etc… Però en té uns altres -com explica TzvetanTodorov al seu llibre “Els enemics íntims de la democràcia” – que no per menys evidents, a la llarga, no deixin de ser els més perillosos. Entre aquests darrers cita el messianisme, l’ultraliberalisme ( imperi de l’economia per sobre de la política, el poder dels mitjans de comunicació i el desmantellament de l’estat de Benestar), el populisme i la xenofòbia, (l’augment dels nacionalismes excloents, la por al estranger…).
L’ultraliberalisme redueix les defenses democràtiques de les societats. Posa l’economia per sobre de la política i les persones alhora que reforça l’individualisme, deteriorant la fraternitat que ofereix la comunitat.
L’ultraliberalisme redueix les defenses democràtiques de les societats. Regit per la consigna del “campi qui pugui”, posa l’economia per sobre de la política i les persones alhora que reforça l’individualisme, deteriorant la fraternitat que ofereix la comunitat. Predica reduir l’Estat per evitar controls i privatitzar serveis, la qual cosa du a l’aprimament de l’Estat del benestar. Crea inseguretat econòmica: uns pocs guanyen molt i molts guanyen poc, axioma que condueix a la precarietat laboral i l’augment de la pobresa. Deixa els mitjans de comunicació en poques mans, circumstancia que deteriora l’objectivitat informativa. Tot plegat crea inseguretat i incertesa a la població, que arriba a malfiar-se de les institucions i del el sistema democràtic que les empara.
Aquesta minva de defenses democràtiques obri la porta de bat abat als salvadors de pàtries i als extremistes, sobre tot quan coincideix amb una situació de crisi, creada precisament per el egoisme salvatge del sistema, com va passar el 2008 i torna passar ara per la Covid-19. Són moments d’auge dels populismes, els nacionalismes excloents i la xenofòbia. La història es repeteix i té antecedents greus si pensem el que va passar després de la crisi del 29 del segle passat: l’augment dels totalitarismes.
Quan les persones veuen que les institucions no donen certeses a les seves inseguretats és fàcil que s’aferrin als missatges populistes que simplifiquen allò que és complex i ofereixen el bàlsam de Fierabrás, que cura d’immediat tots els mals. Aquesta circumstància, però, facilita el retorn de idees que ja creiem oblidades.
Quan les persones veuen que les institucions no donen certeses a les seves inseguretats és fàcil que s’aferrin als missatges populistes que simplifiquen allò que és complex
Per això és greu que alguns partits conservadors tradicionals a més de tenir un discurs excessivament liberal, no siguin capaços de fer un cos únic per tal de controlar la situació davant aquestes amenaces. I encara ho és més que, amb la idea de tombar l’adversari a qualsevol preu, aquests partits s’ajuntin amb els que representen el populisme ultradretà i radicalitzin tant el discurs fins al punt que no es notin les diferències.
Aquests comportaments creen una vertadera escletxa democràtica: als adversaris els tracten d’enemics i apliquen un “aquí tot val” que malmena institucions amb un llenguatge guerracivilista absolutament destructiu, polaritzador i que impossibilita els acords, fins i tot, en moments gravissims econòmica i socialment parlant . Per no parlar de l’apropiació dels símbols de tots, que utilitzen com a llances en contra els rivals polítics. En aquest sentit i sense anar més enfora, aquí hem vist com alguns, fora cap mania, feien llistes dels qui eren o no constitucionalistes o hem escoltat titllar a l’actual govern espanyol de il·legítim. Comportaments que no tots venen d’ara: basta recordar els obstacles per renovar tribunals de justícia , o la utilització partidista de la lluita contra el terrorisme, per no parlar d’aquella trista estratègia política: “Dejemos caer España, que nosotros ya la levantaremos”, que entaferrà el llavors ministre Cristóbal Montoro”.
Per al bon funcionament de la democràcia tan important és la confrontació de idees amb força i contundència com el respecte a l’adversari
Són actituds que eliminen la tolerància i contenció tan necessàries per un bon fluir de la cultura democràtica. I més mal encara: fan desaparèixer les normes no escrites que la fan rodar llatina, regles conformades a poc a poc pel pas del temps i que aporten seguretat i sossec.
Per al bon funcionament de la democràcia tan important és la confrontació de idees amb força i contundència com el respecte a l’adversari, amb una especial cura per mantenir ben lluentes les regles de joc, el sentit d’Estat i fer un cos comú que barri camí als qui ho posen en perill.
Els perillosos, de divers pelatge, darrerament pregaven per què el fons de reconstrucció europeu fos magre, superposant els seus interessos messiànics, salvadors de pàtries o de partit, per sobre les necessitats de la gent. Tanta sort, per a la ciutadania i per al futur de la Unió Europea, que no ha estat així
Malgrat el bon acord europeu els conservadors espanyols, instal·lats en el “quant pitjor, millor”, s’han negat al pacte per a la reconstrucció, demostrant molt poc sentit d’Estat. Les paraules de Montoro pareixen seguir , desgraciadament, vigents. Sembla que per a ells els problemes de la ciutadania no són prioritaris, i que l’objectiu principal és aconseguir el poder i, si per a això és necessari que tot se’n vagi en orris, no passa res.
Francesc Antich Oliver. Ex President de les Illes Balears
