Recuperem els drets col·lectius en el món del treball
El Dret del Treball, que sorgeix com una necessitat per resoldre la dicotomia entre empresari – treballador, així com el consubstancial desequilibri de forces entre tots dos, sempre ha tingut un doble vessant: les relacions laborals individuals i col·lectives.
Exemples de la importància que ha tingut la lluita col·lectiva en la consecució dels drets dels persones treballadores són constants durant els segles XIX i XX. El dia 1 de maig s’estableix com a Dia Internacional dels Treballadors, com a homenatge als Màrtirs de Chicago, cinc sindicalistes que van ser executats a Estats Units i tres condemnats a presó, després d’un judici sense les mínimes garanties processals. A pesar que no van poder provar els fets, van ser declarats culpables i acusats de ser enemics de la societat i l’ordre establert.
L’injust judici va tenir lloc després de la vaga de l’1 de maig de 1886, arribant al màxim punt de tensió el dia 4 amb la Revolta de Haymarket, on milers de treballadors reivindicaven la jornada laboral de vuit hores, sota el lema «vuit hores de treball, vuit hores d’oci i vuit hores de descans».
Milers de treballadors reivindicaven la jornada laboral de vuit hores, sota el lema «vuit hores de treball, vuit hores d’oci i vuit hores de descans».
Exemples de la lluita col·lectiva de les treballadores també tenen la seva fita en la vaga de “pa i roses” al març de 1912, on milers de dones que treballaven en la indústria tèxtil en Lawrence (posteriorment, estesa per altres ciutats d’Estats Units) van iniciar una vaga que va acabar amb el descens dels ritmes de treball en els telers i pujades del 25% en el sou dels treballadors no especialitzats, així com el pagament d’hores extres.
Però no cal anar-se tan lluny per reivindicar la necessitat de retornar els drets col·lectius. Les polítiques neoliberals, al nostre país, han atacat durament al moviment sindical, alhora que s’aprovaven reformes, amb l’objectiu de buidar els drets col·lectius de vaga i de negociació col·lectiva.
L’aprovació pel Partit Popular de la reforma laboral al febrer de 2012 té un clar objectiu: aconseguir la devaluació salarial mitjançant la individualització de les relacions laborals. La reforma remet gran part de les condicions laborals al pacte entre l’empresari i el treballador de forma individual, que finalment es veu abocat a acceptar condicions, que rebutjaria si aquests acords s’aconseguissin en igualtat de condicions, igualtat que només s’aconsegueix si els persones treballadores recuperen la força de la lluita col·lectiva.
La reforma laboral de 2012 també ha posat en el punt de mira la negociació col·lectiva: la primacia del conveni d’empresa sobre el conveni sectorial. Amb això, s’ha aconseguit limitar el poder de negociació dels sindicats, de manera que una empresa amb només 6 treballadors pot pactar, mitjançant un conveni col·lectiu d’empresa amb només un delegat de personal, condicions salarials molt inferiors a les que les grans centrals sindicals pacten en el sector de referència. D’aquesta manera, els persones treballadores perden clarament poder de negociació i es destrueix el poder de reequilibri entre les forces negociadors d’empresaris i treballadors que tenia la normativa laboral des de l’any 1980.
Paral·lelament, mentre es legisla en contra dels drets dels treballadors, es modifica el Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana. Més de 300 sindicalistes han estat processats per participar en vagues, acusant-los “irònicamente” de vulnerar els drets dels treballadors. Aquests procediments judicials van ser contestats pels sindicats amb la campanya “vaga no és delicte”.
Només aconseguirem el reconeixement de drets individuals dels treballadors quan aconseguim recuperar els drets col·lectius.
Les ideologies progressistes han de revertir aquesta situació i tornar a reivindicar els drets col·lectius com una necessitat perquè el món del treball es regeixi per una regles justes i d’equilibri. Perquè només aconseguirem el reconeixement de drets individuals dels persones treballadores quan aconseguim recuperar els drets col·lectius.
Isabel Castro Fernández és patrona de la Fundació Gabriel Alomar i directora general de treball, economia social i salut laboral del Govern de les Illes Balears
