Revolució populista: la victòria de Trump explicada
El passat dijous dia 5 de novembre, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes confirmant la seva prolongada ombra sobre la política americana. Ja han sortit analistes a declarar que Trump és, tal vegada, la figura més rellevant de la política americana des de en Ronald Reagan, donada la seva capacitat de apoderar-se de la pràctica totalitat de la base republicana -la oposició dintre del partit han anant sent depurada o derrotada en nombroses primàries- i d’expandir la coalició electoral que dona suport al partit republicà a aquestes eleccions. La seva victòria representa un fort recolzament als moviments populistes de dretes arran del món, així com una severa derrota de les forces progressistes, tant a Estats Units com a altres països. És una victòria cimentada en un creixement molt fort de votants de les bases socials històriques del partit demòcrata: la classe obrera i les minories racials. És per tant molt pertinent entendre què ha passat a Estats Units perquè una persona amb múltiples problemes amb la justícia i que va alentir una insurrecció armada al congrés americà hagi pogut tornar a sortir victoriós.
La victòria de Trump ha estat aclaparadora. No només ha guanyat les eleccions en els 7 estats frontissa, on totes les enquestes i anàlisis preveien que es decidirien les eleccions, proclamant-se vencedor del col·legi electoral amb 312 vots (pels 226 de na Kamala Harris), sinó que també ha guanyat el vot popular amb a prop de 76.800.000 vots. És la primera vegada en 20 anys (des de que George W. Bush va guanyar al 2004) que un candidat republicà venç el vot popular. Això sens dubte ha estat possible degut a un avanç molt significatiu que ha tingut entre votants independents, homes joves, gent amb rentes i nivells educatius baixos i sobre tot – i de forma políticament molt interessant- a minories ètniques com els votants llatins o afroamericans. De fet, entre els votants llatins Trump ha augmentat en 27 punts el vot, de perdre amb Joe Biden per 33 punts a quedar només a 6 de Kamala Harris. Aquest canvi ha estat molt lligat a un altre del temes principals de la campanya, el del gènere. Una gran majoria de homes llatins (23 punts de diferència) ha votat pel candidat republicà. Com pot ser que una comunitat que Trump – i la seva òrbita- ha injuriat i maltractat públicament hagi virat cap al candidat republicà?
Això s´explica de diverses formes que connecten amb qualcunes de les temàtiques fonamentals d’aquestes eleccions. La primera radica en la complexitat que té la comunitat llatina, que no és homogènia. No és el mateix una família d’immigrants que prové de Cuba que una que prové de Mèxic, o de Puerto Rico. Durant les darreres dècades Estats Units s’ha anant despolaritzant racialment per polaritzar-se al voltant de qüestions socials i culturals, com el nivell educatiu de la gent o els seus valors religiosos. La comunitat llatina no és aliena a aquests temes, i per tant s’ha dividit políticament. La segona té a veure amb la economia. Dins dels grups demogràfics, la comunitat llatina ha estat la que més clarament ha prioritzat l´esdeveniment de la economia. I durant els darrers quatre anys, el ciutadà mitjà americà ha patit una inflació descontrolada que ha minvat el seu poder adquisitiu, i diverses pujades dels tipus d’interès per la reserva federal que han encarit el preu dels doblers. Tot i que hi ha hagut una recuperació macroeconòmica estable, i que Estats Units torna a créixer per damunt de moltes economies del mon, i ha una desconnexió reial entre aquestes dades i la percepció del votant. Això els votants no ho han perdonat, i la comunitat llatina no és una excepció. La tercera té a veure amb la percepció entre la comunitat llatina de que amb els demòcrates hi ha una immigració descontrolada, que no només posa en perill la credibilitat de la comunitat, sinó que ataca a la gent que ha arribat de forma legal. Trump -com per exemple fa Vox a Espanya- ha sabut presentar-se com una solució directa a aquest problema, alabant als immigrants legals de forma maniquea.
Amb respecte al viratge de la classe obrera i rural dels Estats Units cap al Trumpisme, la tendència no és nova. És un fenomen que està passant arrel del món i que pot enfonsar als partits i moviments d’esquerres de caire més tradicional. La promesa de Trump de retornar Estats Units a la seva esplendor industrial amb la imposició d´aranzels i la instauració de empreses productores del segon sector ha connectat amb una classe mitjana i obrera que està farta de les conseqüències de la globalització neoliberal. L’empobriment de la classe obrera per la deslocalització d’empreses, el cost de l’habitatge, l’endeutament progressiu de moltes famílies o el prohibitiu preu dels estudis universitaris a Estats Units i la incapacitat del partit demòcrata de emprendre els canvis estructurals que son necessaris per atacar aquests problemes fan que moltes persones hagin passat a creure la dita clàssica de que “és millor l’original que la còpia”. Entre un partit que defensa uns imposts més alts però que sembla incapaç de traduir-los a millores perceptibles, i un que advoca una baixada massiva d´imposts i ma dura amb la immigració, molta gent de la classe obrera ha preferit la segona opció. A més, molta gent ha passat a associar el partit demòcrata amb unes elits polítiques, socials i econòmiques lligades a un progressisme cultural que xoca amb les tradicions religioses americanes.
Però també és important entendre l’impacte que han tingut les xarxes socials a aquesta elecció. Des de la irrupció del nou entorn digital ha quedat demostrada la capacitat que tenen els moviments populistes d’extrema dreta per explotar les oportunitats que els ofereixen les xarxes socials per difondre el seu missatge de por, frustració i odi. Trump va entendre des de el principi del seu moviment polític que les xarxes socials l’oferien la possibilitat de saltar-se el control periodístic a les seves afirmacions, de modelar la realitat al seu gust. La seva crítica feroç als mitjans de comunicació tradicionals que no accepten aquests missatges ha pres molta força dins del seu moviment polític, que creu que la llibertat d´expressió és el dret fonamental sobre el qual es sustenta la democràcia. Pels seus seguidors, és un dret il·limitat que empara la capacitat de manipular, mentir o difamar sense cap restricció. Aquest debat resulta fonamental per entendre la cruïlla en la qual es troben les democràcies liberals. Els defensors d´quest enteniment de la democràcia estan disposats a fer qualsevol cosa per a garantir el seu accés al poder, i a més ataquen a les persones que creuen que el dret de la llibertat d´expressió és fonamental, però que no és més important que altres drets, com la llibertat per viure en pau. Si la teva llibertat d´expressió empara que incitis al odi i la violència contra membres de la meva ideologia o la meva minoria ètnica, la democràcia té un problema.
I és ací on entra Elon Musk a la equació. L’home més ric del mon ha estat una part fonamental de tot el procés que ha dut a la reelecció de Donald Trump. No només ha donat suport econòmic (uns 75 milions de dòlars) a la seva campanya, o ha participat activament als seus mítings, sinó que ha fet d’altaveu mediàtic a X (abans Twitter) de una gran quantitat de “bulos” o teories de la conspiració que proclamaven coses com el final de la democràcia americana si guanyaven els demòcrates (ja que instaurarien una dictadura d’un sol partit degut a la seva agenda de immigració descontrolada) o que li tancarien X si na Harris era presidenta. Tots aquets missatges -difosos per un home que molta gent adora com un déu- a la major plataforma política digital del mon han connectat amb molta gent -sobre tots homes joves- que ha decidit donar suport a un candidat que associen amb l’apoderament de grups que han vist minvar la seva rellevància a la societat actual, degut a l’avança de moviments “globalistes”, com els homes davant del feminisme.
Amb tot, Trump ha guanyat, i ens esperen 4 anys d’incertesa política, social i econòmica. Però tal vegada això sigui una oportunitat per a què el partit demòcrata i els partits progressistes del món emprenguin un viatge destinat a reconnectar amb la seva essència i la seva gent.
